... I LA GERRA
“No ha tingut cap cura,
renoi quin cop m´ha donat,
de tots els mals sóc l’enclusa,
m´ha tractat com a un timbal.
Estic de tots fins la nansa
i per mi ningú s’esglaia,
ni el càntir, ni el vell tupí,
ni la rodanxona alfàbia”.
Es dèia, plena de mel
i amb el mal en un costat,
“ara buida quedaré
i emprenyat em llençarà.
Pot ser que si no s’adona...
si no em toca prou la llum...
però si el mató li ve de gust
de ben segur que em fa carona”.
“Jo, que feia patxoca
i mira que n´era de maca,
de sobte hem desfet la troca,
no serveixo per a res ara,
com el fang d´una rajola
que sempre ha d´estar trepitjada.
L’amo ja ha vist la fesa
i runa d’aquí a poc seré”.
Va agafar-la en alt l´home
i amb veu ferma digué,
“heu de vigilar una mica
o ens quedarem sense mel,
no doneu cops a la gerra.
Sort tenim que no ha estat res
i que no es greu la clivella
que li haveu fet a l’atuell“ .
Amb un irònic somriure,
deixava caure en Ramon
un raig dolç i llaminer
a sobre del plat de nous,
de mentre, anava dient:
”m´has fet venir al cap
que, salvant les diferències,
tots dos estem esquerdats”.
“Temps i escaig porto de lluita,
hordes d´àcrates cèl.lules
no paren de fer la guitza,
però malgrat tots els paranys
que em vulgui encauar la vida
l´aprenc a paladejar
per que sóc un bon guerrer
...i perquè m´acotxen
...i perquè m´estimen”.
A. Segura
